Transvulcania 2012. Correr o morir.

Bones tardes amics meus tots. No se ben be com començar aquesta entrada, ja que l'unic que tinc al cap es el desenllaç d'aquesta cursa i tot lo que m'esta comportan. Crec que lo mes facil es fer-ho des del principi.
L'idea de correr la Transvulcania ve del octubre del any passat, de seguida ens vam inscriure i agafar vols i apartaments. Seriem Gerard, Segu i Molina. I la Transvu en aquells moments era verge per dir-ho d'una manera, no formava part de la copa del mon, i no estava anunciada la presencia dels millors corredors del mon.

D'aqui ja pasem al dijous 10, on ja em volat i instalat al apartament, tots menys Molina que ha tingut un problema amb la maleta. Visita per l'illa de la Palma, que realment es maca i espectacular.

El divendres anem a retirar els dorsals i assistir a la xarrada, on veurem els millors explican les seves experiencies.

Uxue, Monica, Seb, Iker, Kilian i Nuria, mes quilometros en aquestes cames que qualsevol cotxe.

Ja amb els dorsals i tot apunt, nomes queda anar a dormir i sort pel dissabte.

Dissabte al mati agafem l'autobus de l'organitzacio direccio a la sortida, tot son nervis, fa molt vent, i fred. Alla ens trobem amb gent de la Seu, l'Albert i la Loli, una corredora d'Andorra. Quines ganes de sortir ja!

Sortida i vamos! tots criden!, tots estan  euforics!, tots riuen! i jo em caic a terra... una noia es creua, per no menjarmela la miro, pero es de nit i clar, no controles els peus i pam de morros a terra. Tots m'aixequen menys els meus que ja estan tiran amun i fora el sender! quins companys... bueno, seguim amun! pero ja no es lo mateix, tots son males sensacions. No podia començar pitjor!
Vaig tiran amun, deu meu quines pujades! Finalment arribo al Refugi del Pilar, on acaben els de la mitja, arribo amb l'Albert. Quina gentada! i de cop marejada al canto. M'he de sentar per on puc i menjar lo que pugui entrar. Segueixo cap amun, tinc 10km de pista forestal i no puc correr, cada cop que o intento la panxa m'apreta, torne el fantasma de la marato de Bcn, i de la HTBCN, aquet cop sabia que no acababa, pero intentaria lluitar fins al final.

Arribo al control del Reventon, quina casualitat de nom, tal com arribo... M'assento una estona, porto 6 hores i estic encara una hora per sobre del temps de l'organitzacio. Torno a la carga, tinc 1000m de pujada i  tinc l'esperança de recuperarme. Pujo fort, fins i tot torno a adelantar a la gent! qui sap, potser em recupero, pero a tocar del control de las nieves, patapam, em baixa tot, i algo nou, em puja tot! començo a vomitar aigua amb regust a Powerbar! a lo llarg de la meva vida he vomitat moltes coses, pero aigua??? he de buscar una sombra i esperar, haver que hi ha. Mai m'havia trobat tan malament, quan em donc compte ja ni veia be, estava ploran a llagrima viva i les lents a saber on estaven. He d'abandonar, ha arribat el dia.

Despres de plegar, mentres em porten a los Llanos, comences a donar voltes al cap, sobre la planificacio  de la resta del any. Se que tinc un problema a la panxa, ja son tres curses que hem pase el mateix. Tinc ganes de deixar-ho. Aquet any que tinc bones cames! Realment es mes dur abandonar que fer la cursa sensera!
Buscan la part positiva em quedo amb aquesta ultima frase, dia 2 Ultra de Coll de Nargo, vull acabar-la, sera menys doloros que abandonar-la.